Paisatge i representació de la fira mundial i exposició internacional: política efímera i sostenible, estratègia turística - París i Barcelona[Landschaft und Repräsentation von Weltausstellung und internationaler Ausstellung: Vergängliche und nachhaltige Politik, Tourismusstrategie - Paris und Barcelona]

Una anàlisi de l'exposició internacional - les estratègies de planificació de fires mundials malgrat els seus caràcters efímers mostra els projectes simbòlics i els desenvolupaments estructurants dins les diferents etapes de la Revolució Industrial. Per paisatges i símbols urbans, aquests espectacles deixen una fita significativa en la trama urbana de les ciutats d'acollida, però també en la mentalitat, les representacions urbanes i les tècniques de construcció. L'aspecte simbòlic i les gegantines instal·lacions serviran de pautes per als urbanistes-arquitectes encarregats de la seva organització. Els principals actors polítics i el desenvolupament de les ciutats han reconegut ben aviat el poder i les possibilitats d'aquests esdeveniments per estructurar la vida social i el paisatge urbà de les ciutats. Des del moment en què vam decidir organitzar una exposició, els desenvolupadors parteixen amb un doble objectiu, és a dir, construir i gestionar allò efímer i sostenible. A diferència del desenvolupament d'un gran projecte urbanístic com la regeneració d'un barri, l'Exposició s'ha de dissenyar i construir en tres fases. Hi ha un pas més, un abans (l'estratègia) un temps (el transcurs del festival, normalment sis mesos) i després (el final de l'exposició, el seu balanç i la reutilització de les infraestructures o no). Ens trobem davant d'una Acció de Planificació molt més complexa a tenir en compte pels decisors o no el moment i molt sovint els càrrecs electes que hereten aquestes infraestructures de fires. La història turística i urbana de París i Barcelona es justifica amb l'exemple i comparant la singularitat d'aquests esdeveniments. L'exemple de París és exemplar pel seu patrimoni d'exposicions mundials del segle XIX i les seves exposicions internacionals de 1925, 1931 i 1937. Pel que fa a Barcelona i la seva primera experiència de l'Exposició Universal de 1888, això implica un llarg procés polític i urbanístic que condueix a la Exposició internacional de Montjuïc de 1929. L'elecció d'aquestes dues ciutats no és neutral. A principis del segle XX, París és un model per a la intel·lectualitat catalana. Barcelona vol ser el "París del Sud d'Europa". Com no veure la realització del Parc de la Ciutadella l'any 1888 a Barcelona una rèplica del Parc Monceau de París, la mateixa vista per a l'urbanització del turó de Montjuïc l'any 1929 i dissenyada per l'arquitecte Cadafalch política sobre l'home el model de la perspectiva parisenca Camp de Mars / Turó de Chaillot: la regla i el model funcionen. Com a tal, el turó i el centre religiós redemptor de Montmartre i el turó del Tibidabo amb la seva església redemptora també són paral·lels a tenir en compte. L'organització d'una exposició va acompanyada de la mobilització i justificació de recursos econòmics i humans, això a través d'actors polítics i empreses privades d'obres públiques. El simbòlic, el missatge polític, cultural o econòmic esdevé legitimitat dels elements d'acció pública. A més, cal abordar la trama urbana de l'acord de reestructuració amb el tema de la transitorietat. Aquesta és la qüestió de triar entre el provisional (destrucció) i el sostenible (el patrimoni urbà) contra la visió dels planificadors responsables dels projectes dels parcs expositius. Tancarem la nostra reflexió sobre l'aportació i la utilitat d'aquests esdeveniments efímers des de la perspectiva de la tecnologia i les innovacions en la construcció i el paisatgisme (jardí i patrimoni).