Barcelona, ​​​​el poder del paisatge en el procés de desenvolupament de les zones portuàries perifèriques degradades a Europa[Barcelona, ​​​​die Kraft der Landschaft im Entwicklungsprozess degradierter peripherer Hafengebiete in Europa]

Malgrat la seva mort prevista, el paisatge ha tornat a la pràctica de la planificació durant els darrers deu anys. Hi ha, efectivament, un relatiu consens per convertir el paisatge en un objecte rellevant de la gestió del projecte urbà, en particular perquè és un element susceptible d'assegurar-ne la coherència incorporant-lo a la gran escala de planificació (xarxa verda, marc blau...) i un element de mediació entre els diferents ordres que estableixen l'urbanisme (naturalesa, organització, sistemes tècnics, etc.). De fet, aquest interès pel paisatge es deu en gran part al seu caràcter vague. Pel que fa a la planificació, la lògica del paisatge es basa, de fet, en allò que la sociologia de la ciència i la tecnologia ha anomenat "objectes límit": objectes amb contorns incerts que permeten la trobada de diferents mons socials. Així, el paisatge és tant un mètode d'anàlisi com una mediació i una modalitat d'argumentació. "Fer paisatge" i "fer paisatge" també significa captar recursos (aigua, temps, cultura, identitats, etc.) per establir l'evidència d'una resposta espacial. Perquè aquesta vaguetat estableixi el paisatge com un anàleg de l'espai públic, un espai que organitza la trobada d'allò llunyà (en el temps, en l'espai) per fer societat. És precisament l'eficàcia d'aquesta indecisió del paisatge el que aprenen els textos recollits en aquest volum. La regeneració dels afores de les grans ciutats europees i mediterrànies a través del procés paisatgístic és clarament constitutiva i distributiva d'una nova gestió del projecte de desenvolupament dins dels equips d'obres i urbanisme, així com dels actors polítics. Pensar la ciutat a través del paisatge i la resiliència dels territoris perifèrics degradats per l'urbanisme paisatgístic i ecològic implica tenir en compte els riscos urbans actuals sense prescindir dels canvis d'escala produïts per l'actuació urbanística derivada de la trobada de les interfícies naturals com a font de inspiració.